Cada dia acabo sortint de casa disparada, ja sigui amb la bici o bé amb el bus, però sempre amb presses i des de fa anys, cada dia em llevo amb una nota a l’alarma: “Cada dia hi ha alguna cosa nova per descobrir“. Segurament una frase innocent i segons com incrèdula però penso que sense les ganes de fer, d’aprendre, de descobrir ja no som res: perdem l’esperit. Els i les educadors/es, gestors/es, artistes, qualsevol persona relacionada a l’àmbit artístic i educatiu (o no) ara més que mai ha de mantenir, defensar i protegir aquest esperit.

 

Arribo a la feina, faig un cafè i… comença l’ebullició quotidiana: lectura d’e-mails, reunions, intercanvi d’impressions, replantejament de projectes, lectures ràpides a llibres, d’articles, internet…, re-lectures, recerca de projectes, visites a exposicions, etc. Un ritme frenètic, intens i estressant. En ocasions penso que tanta gestió, tanta burocràcia institucional t’allunya cada vegada més del romanticisme, de la poesia i l’encant del què estic fent. Tot i això, a la vegada em permet aprendre cada dia una mica més, per exemple, últimament i en sintonia al moment actual, tinc el cap les noves tecnologies: quina vinculació han de tenir en l’educació artística i en els museus? Quins nous espais de creació es poden obrir a partir d’elles o amb elles?

 

Tot i la dificultat de navegar cada dia entre desitjos i obligacions, les ganes hi han de continuar sent: un repte constant és no perdre-les. El dia a dia es construeix amb dubtes, encerts, errades, intencions, reserves i tot tipus de negociacions amb la realitat i l’actualitat. M’agradaria aconseguir espais que no estiguessin sotmesos a aquests ritmes, fora de dinàmiques institucionals: espais de creació i experimentació oberts, més humans i en relació al què ens envolta.

 

Vanessa Tedejo