El repte actual de la meva pràctica te que veure amb el decreixement cultural.
És clar que l’educació artística pot ser un terreny de canvi i resistències (de subjectes, de ciutadans, de projectes). També és clar que treballem normalment per projectes i iniciatives amb uns ritmes marcats per altres (administració o qui pagui). Tot i que ens mostrem com a posicions radicals i/o crítiques a vegades no tenim temps per aturar-nos, repensar-nos, i fer coses amb un altre ritme. Vivint a una ciutat com a BCN, sembla que has d’estar en totes les inauguracions d’expos, espais de visibilitat i que tothom et conegui. Després has de ser a mil projectes, i treballar enxarxat, en col•laboració, transversalment (i un llarg seguit de termes de moda…) Tot aquest ritme personalment a vegades és molt estressant, i es deixa portar pel ritme accelerat de les polítiques culturals, i de l’ideal de la innovació cultural (allò més radical, allò mes alternatiu, la ultima tendència és el que interessa…). El meu repte seria repensar com portar a terme projectes educatius i artístics que no estiguin sotmesos a aquestes dinàmiques. Que fos factible revaloritzar l’errada, l’impàs, la imprevisibilitat, els desbordaments, com a espais polítics/ personals de canvi. Deixar de “fer per fer”. Tractar amb més cura els processos de relació, els intangibles dels projectes, i les tasques de cura, en contra dels processos de producció, les activitats de visibilitat i les tasques d’eficiència. Aquesta tensió és un dels meus reptes i una paradoxa/ contradicció en la que em veig cada dia.

Javier Rodrigo